El neguit del desig : Joan Miró, 1900-1932

Quan s'analitza la figura i l'obra de Joan Miró des de la perspectiva dels treballs de Michel Foucault sobre la sexualitat, complementats amb els de Judith Butler sobre el gènere, es fa present un Miró fins ara desconegut, per a qui la pràctica artística va esdevenir essencial en el seu reconeixement com a subjecte de sexualitat i de gènere. En aquest desvetllament hi ha tingut molt a veure l'ús d'una metodologia arqueològica i genealògica que ha permès bastir una història discontinua a partir de la recuperació, la reordenació i la reinterpretació de tot allò relacionat amb les vivències de Joan Miró com a persona i com a artista. Aquest procés, alhora que ha anat «contaminant» el relat històric tot fent present el que fins ara era poc visible, o fins i tot invisible, també ha desvelat les relacions de poder i de saber que hi ha darrere d'uns discursos que sovint es perceben com a inqüestionables i neutres, però que en canvi són formes de pensament construïdes en un context històric determinat segons un sentit estratègic. Per tant, ja no es tractaria només d'un Miró obsessionat amb unes dones que serien la temàtica central de les seves obres, ni tampoc d'un Miró rebel i subversiu que s'expressaria a través de la representació de la sexualitat, i és que entendre la pràctica artística com a forma de relació i de treball amb un mateix des d'una perspectiva ètica i de configuració de la pròpia subjectivitat, obre les portes a un Miró més humà, aquell que bascula constantment entre el pecat de la carn i el desig que cal alliberar, aquell que es neguiteja i pateix, aquell que s'inventa a través del llenguatge i que aprofita la potencialitat de la literatura per fer trontollar el pensament racional, aquell que és temptat i que lluita. També aquell Miró alleujat, feliç i combatiu que explora de forma creativa la dimensió compartida d'una sexualitat pròpia de divinitats primigènies, en la qual l'acte, el desig i el plaer es fonen i es confonen en un tot, talment com ho fa el primitiu i l'espiritual, per tal d'oferir a la humanitat allò tan preuat per a l'artista, és a dir, la llibertat. Procés de revisió i de reescriptura, doncs, que a més d'oferir una visió totalment nova de l'artista i de la seva obra en el període que arriba fins a començaments dels anys trenta, es fonamenta en una manera de fer crítica i interdisciplinària que pot servir per a l'anàlisi d'altres figures tan conegudes, o si es vol, tan desconegudes, com el mateix Joan Miró. Al analizar la figura