Madres y matronas : prácticas y políticas reproductivas en el distrito Sikka de la Isla de Flores, Indonesia

Mares i llevadores: pràctiques i polítiques reproductives al districte Sikka de l'illa de Flores, Indonèsia analitza com les polítiques reproductives globals permean la comunitat Sikka generant canvis en les creences, rituals i pràctiques reproductives. Per a això, aquesta investigació, se centra principalment en les interaccions de bidan (llevadores biomèdiques), du'a rawin (llevadores amb coneixement local) i mares rurals, per analitzar si i de quina manera s'han modificat els processos reproductius en el districte Sikka. Observar les pràctiques reproductives com a clau per accedir a la vida social de la comunitat, i, en concret, d'aquests col·lectius femenins, permet mostrar no només els canvis produïts o en procés, sinó també els aspectes més valorats de les seves pràctiques reproductives culturals (Davis -Floyd & Sargent 1997b, Ginsburg & Rapp 1995b); entre ells, el deure de transmetre el Adat (coneixement local) com a forma de reciprocitat i agraïment a la comunitat ancestral pel regal de la vida (Butterworth 2008). Per entendre aquest context, cal conèixer la història de país. Des de la independència d'Indonèsia el 1945, els diferents governs han tractat de construir una identitat nacional a partir de la gran diversitat cultural de país a través de mecanismes com el Pancasila, base filosòfica de l'Estat, basat en el lema "Unitat en la diversitat" i el terme Gotong Royong o "cooperació mútua", animant a que les comunitats prioritzin una nació comuna a les seves diferències (Bowen 1986). Als anys 80, el país es va sumar a la comunitat internacional en el treball de reduir la seva alta mortalitat materna, intentant assolir els objectius internacionals mitjançant l'estratègia global d'augmentar el nombre de bidan i reemplaçar a les dukun bayi (Niehof 2014). No obstant això, el 1999, es va produir un canvi substancial amb la descentralització democràtica de les seves polítiques que donaven flexibilitat a l'aplicabilitat de les mateixes d'acord a les necessitats locals (Hull & Adioetomo 2002, Magrath 2016). Paral·lelament, des dels anys 2000, es reconeix la importància de les TBAs en les diferents cultures i es dóna suport globalment el seu treball conjunt amb les SBAS (Sibley et al. 2004). No obstant això, tot i que el Ministeri de Salut indonesi donés llibertat a cada govern local, la pressió per assolir els objectius internacionals continua influint en el manteniment o adopció de mecanismes de recentralització per tenir un major control de l'procés (Ma