Advocats, levites i insurgents. Societat, política i revolució al Pirineu Lleidatà. El cas de La Seu d'Urgell (1808-1875)

La Seu d'Urgell és una població que s'inclou en una determinada formació social, Catalunya, els grups dirigents de la qual no tenen un Estat propi, ja que el Principat només era una regió perifèrica on el liberalisme havia impulsat un procés, no reeixit, de nacionalització espanyola. A més, la ciutat urgel·litana formava part d'allò que hom ha anomenat tradicionalment com la "Catalunya pobra", de base aclaparadorament agrària i ramadera, aliena als gran canvis derivats de la industrialització general del país durant bona part del segle XIX. Finalment, com a capital comarcal, la Seu d'Urgell és també representativa d'una determinada Catalunya, la pirinenca, que presencià un notable arrelament del liberalisme de matriu progressista. Aquest fet configurà una singular tradició política, amb un comportament electoral específic que es traduí en una oposició al cunerisme governamental. Això desmenteix, doncs, els tòpics, fins i tot prejudicis, que s'han bastit entorn de la ciutat, presentada sovint com una imatge de les forces conservadores, àdhuc de la reacció ultramontana. La trajectòria històrica de la Seu d'Urgell permet descobrir alhora un sentiment i una particular interpretació de l'ideari liberal, tot això construït sobre dos pilars bàsics: per un costat, la demanda d'una major autonomia municipal per tal d'encarar els problemes quotidians, un fet força visible, per exemple, durant les conjuntures revolucionàries; d'altre, l'elaboració d'un discurs reivindicatiu, àmpliament compartit per la població, que tenia com a fita la defensa d'una major vertebració i equitat territorial en consonància amb el progrés material que semblava anunciar el desenvolupament capitalista. Aquest discurs, en certa forma, prengué una renovada embranzida quan la Seu d'Urgell fou proposada com a capital d'una hipotètica cinquena província catalana poc després de finalitzada la Primera Guerra Carlista (1833-1840), un reconeixement que hauria de contribuir a superar la marginació de les terres urgel·litanes. En certa forma, l'aposta per l'opció liberal comença a perfilar-se durant la Guerra del Francès (1808-1814), un fet que, malgrat la seva cruesa, va permetre el desvetllament d'unes energies ciutadanes en el moment que la ciutat s'erigí en un focus important de la resistència antinapoleònica en acollir la Junta corregimental. Durant el regnat de Ferran VII (1814-1833), assistim a l'eclosió del nucli liberal local, liderat pel bloc dels lletrats, que, com a homes d'ordre i expert