De gabinete a museo. La colección Salvador y sus públicos en la primera mitad del siglo XIX

El tema central d'aquesta tesi és la transformació experimentada a les primeres dècades de segle XIX per alguns gabinets de curiositats a l'obrir-se a la contemplació de públics més amplis i variats, dins d'un nou marc d'inquietuds culturals de grups socials que transitaven des de l'Antic Règim a les noves coordenades del règim liberal burgès, fruit, entre altres coses, dels canvis portats pels processos d'industrialització i de la revolució burgesa. Fins al segle XVIII els col·leccionistes privats van acumular objectes, espècimens naturals, artefactes o curiositats en habitacions, cases o gabinets, als quals accedia un públic restringit, controlat i guiat generalment pel propietari de la col·lecció. A la fi del segle XIX i principis del XX, la majoria d'aquelles col·leccions es trobaven, en canvi, en grans edificis, generalment sota la denominació de museu, classificades i ordenades de manera que els visitants poguessin explorar-les sense companyia. Al llarg d'aquest recorregut es van esdevenir grans canvis, molts d'ells al llarg de la primera meitat de segle XIX, que és el marc cronològic en què se situa aquesta tesi. Aquestes transformacions es van plasmar, entre altres coses, en la separació per categories segons els seus propòsits i les seves col·leccions i en la consolidació progressiva (el canvi no va ser ni brusc ni uniforme) de l'ús de la paraula ""museu"" per a aquests gabinets privats ara oberts a nous públics i anunciats fins i tot en les flamants guies urbanes per forasters, viatgers i comerciants. Exemplifiquem aquestes transformacions prenent el cas de Barcelona i, en concret, el de la col·lecció del gabinet de la família Salvador, en el qual podem documentar aspectes determinants del nou règim d'exhibició i dels nous públics en aquest espai, així com l'aparició de noves connexions amb les institucions i organismes culturals, socials i polítics del moment. Una de les peces clau d'aquest estudi és José Salvador i Soler (1804-1855), principal responsable dels canvis que van portar a un gabinet de curiositats, exemple típic de col·leccions privades de naturalia i artificialia, reservades principalment a l'estudi i sotmeses a un règim d'exhibició típic dels gabinets privats, a transformar-se en el Museu Salvador, convertint-lo en un instrument de legitimació de les activitats econòmiques del propietari i renovat mitjançant la incorporació, principalment, d'una col·lecció de làmines, catàlegs i models de fruites (plasmades, entre altres coses, en