L'aportació lèxica de Josep Bernat i Baldoví, dins del context literari dels segles XVIII i XIX

Teodor Llorente, en una coneguda carta adreçada a Joaquim Rubió i Ors, del 22 de desembre de 1877, situava l'inici de la Renaixença valenciana l'any 1859, amb Vicent W. Querol i amb ell mateix -amb el precedent de Tomàs Villarroya el 1841-, mentre que incloïa Josep Maria Bonilla i Josep Bernat i Baldoví dins de la «literatura politicopopular», entre els escriptors que «no se preocupaban para nada del renacimiento de las letras lemosinas», tot establint «una diferencia completa, una separación absoluta entre los que cultivamos la poesía lemosina docta y los que escriben en valenciano vulgar para el teatro o para los periódicos callejeros » (cf. Ja va dir Vicent Simbor (1980) que en la «peça valenciana» «teníem les bases ben fetes per a assolir un teatre de pretensions en la llengua del país», i si això no es va assolir en un futur no va ser per culpa de Bernat i Baldoví, el qual, de fet, va sentar les bases del teatre costumista valencià. Coromines (DECat, IV, 31-32) no troba documentació clara de fleca designant l'establiment on es ven o es pasta el pa fins l'any 1518, en l'Spill de Castellbò, i considera que amb aquest sentit «no hi ha proves que s'hagi dit mai a fora del Principat (...); més aviat sembla que hagi estat estrany de sempre (...) al rossellonés, a les Illes i al País Valencià»; més antiguitat troba a la combinació pa de fleca, datada des del s. XIV, per referència al «pa de venda», diferenciat del «pa de casa».2 El DCVB, que aporta documentació només de pa de fleca, informa que, a Mallorca, «no fa gaire anys que els vells encara deien pa de fleca al pa blanc», i recull a València l'expressió «Eixe xiquet és un fartó; es menjaria una fleca sencera!», així com una cançó infantil procedent de Cullera, on apareix el diminutiu flequeta: «Este és el pare; / esta la mare; / este demana pa: / este diu que no n'hi ha; / este diu: «gorrinxet, gorrinxet, / a la flequeta estarà»». Els documents antics mostren que els flequers eren diferents dels forners, com també ho eren la fleca i el forn: el Libre del mostassaf de Mallorca, del segle XV, conté uns «Capítols dels flaquers e de les flaqueres» i uns altres capítols «Dels forners» (Pons 1949: 13-19); en el Readreç de los capítols de l'offici de mustaçaf, de les cizes e imposicions (1611) d'Alzira (pp. 198- 199) hi ha un capítol dels «flaquers» i un altre «De forns y forners»; segons les disposicions de cada capítol, els flaquers pastaven el pa, el coïen en la fleca, i després el venien, mentre que els fo