El pols de 1976. Les mobilitzacions de Tarragona en el context espanyol

Després de la mort de Franco el novembre de 1975 la part més mobilitzada de l’oposició maldà per trencar amb el seu règim polític, que buscava perpetuar-se més enllà de la vida del dictador. La conflictivitat sociopolítica, que s’havia erigit en el model predilecte d’oposició al franquisme, va adquirir una gran intensitat en les principals regions urbanes i industrials del país. Al llarg de tota la dictadura, la de Tarragona va ser una província secundària en termes de mobilització social. Això no obstant, les oportunitats polítiques generades per un context de gran conflictivitat van establir les condicions per a que l’antifranquisme tarragoní intentés escometre una vaga general d’àmbit local. Una pretensió que no va reeixir tal com l’havien esperat, però que va suposar el pic de protestes laborals de tot el franquisme a la ciutat i les conseqüències polítiques de la qual van resultar evidents quan tres regidors municipals van dimitir i el Governador Civil va ser cessat del càrrec. La duresa del conflicte només va ser superada per una intensa i inèdita violència policial, la qual va condicionar nítidament l’abast del pols polític contra el franquisme de 1976.