L’adaptació fonològica de manlleus plans i aguts amb concurrència de vocals mitjanes en el català de Barcelona. Estat de la qüestió i anàlisi experimental

L’objectiu d’aquest estudi és descriure i analitzar les realitzacions dels manlleus en què concorren una vocal mitjana tònica i una vocal mitjana àtona en la varietat del català central parlada a l’àrea de Barcelona. Amb aquesta finalitat, s’ha dut a terme un experiment de producció i un experiment de judicis de naturalitat amb vint parlants de l’àrea de Barcelona, deu dones i deu homes d’entre 30 i 46 anys. Els participants han hagut de pronunciar — a partir d’estímuls visuals— un conjunt de noranta-tres manlleus plans i aguts amb concurrència de vocals mitjanes tòniques i àtones, i han hagut de valorar — a partir d’estímuls sonors acompanyats d’imatge— la naturalitat dels diferents patrons de realització vocàlica possibles per a cadascun dels noranta-tres manlleus enquestats (390 estímuls en total, tenint en compte que la majoria de manlleus considerats admeten quatre patrons possibles i que una minoria n’admeten més de quatre). Els resultats, fruit d’una anàlisi estadística que combina variables estructurals i socials, demostren que la solució més freqüent és la manca de reducció vocàlica combinada amb la manca d’obertura de la vocal mitjana tònica (no nativització), mentre que la resta de solucions possibles, l’aplicació de tots dos processos (nativització), o l’aplicació de només un dels processos implicats (nativitzacions parcials), són més aviat marginals i la seva ocurrència està subjecta a variables com ara el caràcter oxíton o paroxíton del manlleu, la coincidència o discrepància de timbre de les vocals en el marc del mateix manlleu, i el caràcter anterior o posterior de les vocals tòniques i àtones. L’estudi també considera variables socials, com ara el sexe, i mostra que els patrons innovadors, no presents en el lèxic natiu del català, són més freqüents en les produccions de les dones que no pas en les dels homes.