Carisma i testimoni de la vida consagrada

El Concili Vaticà II, sobretot en la Constitució Lumen gentium, tracta la identitat de la vida consagradacom a do a l’Església i signe del Regne. Un dels objectius del Concili era l’«aggiornamento» de l’Església;conscient que havia de donar resposta als signes dels temps, fer entenedor l’Evangeli, i fer seuel goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani. La vida consagrada entrà majoritàriament,i de ple, en aquesta renovació, fidel als orígens i carismes. El Decret del Concili Perfectaecaritatis va animar a l’adequada renovació de la vida religiosa assenyalant com a regla suprema elseguiment de Crist proposat a l’Evangeli. En el postconcili s’ha continuat aprofundint en el do de lavida consagrada amb exhortacions, sínodes, etc., en el si de l’Església, fidels a l’Esperit, i per al béde tot el Cos de Crist; essent signe de comunió i animant a caminar amb esperança i solidàriamentamb els més pobres.