Niveles de cortisol (sérico matutino, salivar nocturno, libre urinario 24h y test de supresión con 1mg de dexametasona) en pacientes con obesidad severa y en relación con la cirugía bariátrica

Els pacients amb obesitat severa (OS) i sotmesos a cirurgia bariàtrica (CB) són creixents en la població. La CB és eficaç per aconseguir una pèrdua de pes important i ràpida, però la recuperació de pes és un problema emergent. Existeixen dades controvertides sobre la utilitat del cortisol com a biomarcador predictiu de l'evolució ponderal després de la CB. D'altra banda, el test de supressió amb 1 mg de dexametasona (TSD) és un dels pilars diagnòstics de la síndrome de Cushing utilitzat amb freqüència a la pràctica clínica. Es desconeix la influència dels canvis ponderals en els resultats del TSD, i hi ha poca informació sobre altres factors determinants de resposta, com la concentració de dexametasona o la globulina fixadora de corticoides (CBG). Davant d'aquestes premisses, es van plantejar quatre subestudis per a aquesta tesi doctoral: En els estudis 1 i 2 ens vam proposar estudiar els nivells de cortisol (sèric matutí, TSD, cortisol salival nocturn (Csn) i cortisol lliure urinari de 24 h (CLU)) a una cohort de subjectes amb OS i valorar si eren vàlids com a factor pronòstic en la pèrdua i reganància ponderal (RP) post-CB. Per a això es va realitzar un estudi prospectiu que va incloure 142 pacients en llista d'espera per a CB, que es van monitoritzar de forma exhaustiva i es va mesurar al cap de 12 i 24 mesos la pèrdua i RP. Es va concloure que un cortisol sèric matutí alt previ a la CB és un biomarcador de RP precoç. Un cortisol basal > 13 μg/dL va classificar adequadament els pacients que 2 anys post-CB reguanyaren > 10% del màxim pes perdut. La resta d'estudis de cortisol (TSD, CLU, Csn) no van proporcionar informació pronòstica de l'evolució ponderal. En el tercer subestudi, que va incloure 38 pacients, es van descriure i analitzar els resultats del TSD abans i 2 anys després de la CB de forma intraindividual. El valor del cortisol després del TSD va ser estadísticament significativament més alt després de la CB, arribant a superar en 4 casos el valor preestablert (1.8 μg/dL). L'estudi 4 (DEXATEST) va incloure 38 subjectes dividits en tres grups: 10 pacients amb OS no operats, 21 pacients sotmesos a Bypass gàstric en Y-de-Roux 2 anys abans, i 7 controls sans normopès. Es va realitzar el TSD analitzant en la mostra de l'endemà dexametasona i CBG, a més d'altres paràmetres. Els pacients operats de CB van suprimir menys el cortisol que els no operats. Va resultar que els pacients post-CB van assolir una concentració de dexametasona estadísticament sign