Propuesta de un modelo de provisión y gestión de vivienda social en clave europea

La tendència històrica a Espanya de promoure habitatge protegit en propietat fa que el nostre país es trobi, avui en dia, amb dificultats per poder complir amb el mandat constitucional de garantir l’accés a un habitatge digne i adequat per a tota la població (art. 47 CE). Només arrel de la crisi de 2007 el legislador té la voluntat d’engrossir, per tots els mitjans, el percentatge d’habitatge social, coincidint amb el que venia recomanant la doctrina, i tot i la poca fiabilitat de les dades existents. Però aquesta tendència de “promoure per vendre” ha comportat també una manca, per falta de necessitat, d’un marc legal de gestió d’habitatge social a Espanya, el qual és imprescindible per a mantenir i promoure l’augment d’un parc d’habitatge social suficient. Així doncs, davant aquesta situació, entenem que Espanya hauria d’adoptar un model de gestió d’habitatge social funcional, comú i coherent, que permeti estructurar i millorar l'eficiència d'un sector atomitzat i desestructurat. En conseqüència, aquesta tesi doctoral dissenya i proposa un model de provisió i gestió d’habitatge social per a Espanya, a partir de models europeus que han demostrat, durant dècades, tenir la suficient capacitat de gestió d’amplis parcs d’habitatge social de lloguer. Així doncs, fem un estudi exhaustiu de les woningcorporaties neerlandeses i les housing associations angleses, de les que destaquem la seva regulació unitària i control públic, l’establiment d’unes estructures de gestió i la diversitat en la seva cartera d’activitats, tot intentant corregir els errors que han comès. La tendencia histórica en España de promover vivienda protegida en propiedad hace que nuestro país se encuentre, hoy por hoy, con dificultades para poder cumplir con el mandato constitucional de garantizar el acceso a una vivienda digna y adecuada para toda la población (art. 47 CE). Solo a raíz de la crisis de 2007 el legislador tiene la voluntad de engrosar, por todos los medios, el porcentaje de vivienda social, coincidiendo con lo que venía recomendando la doctrina, y a pesar de la poca fiabilidad de los datos existentes. Sin embargo, esta tendencia de “promover para vender” ha conllevado, también, que España carezca, por falta de necesidad, de un marco legal de gestión de vivienda social, imprescindible para mantener y promover el aumento de un parque de vivienda social de suficiente. Así, ante esta situación, entendemos que España debería adoptar un modelo de gestión de vivienda social funcional,