Espais d’oposició al franquisme més enllà de la gran Barcelona. Una anàlisi regional a través del Partit Socialista Unificat de Catalunya (Tarragona, 1956-1977)

En aquest treball s’hi estudia el desenvolupament de moviments d’oposició a la dictadura franquista enllà el cinturó industrial de Barcelona entre els anys 1956 i 1977. Es fa analitzant-ne el cas particular de Tarragona i els seus entorns més immediats a través del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’organització que va vertebrar l’antifranquisme en el seu conjunt. S’hi analitzen les actituds socials de la població en general, però particularment de la classe treballadora, en tant que els obrers foren els més refractaris a l’assentament de la dictadura des del seu inici. Igualment, d’aquesta classe social sorgirien la majoria de militants antifranquistes, les seves organitzacions estarien a l’avantguarda de l’oposició i, no endebades, el règim els consideraria potencialment desafectes durant tota la dictadura. Els processos de politització i mobilització social de la classe obrera, des de baix i des de les perifèries, són analitzats en aquesta recerca per tal de complexitzar els paradigmes interpretatius sobre el canvi polític després de la mort de Franco. Si bé aquests han assenyalat la importància de l’antifranquisme en la crisi de la dictadura, la majoria de recerques encara aïllen la seva influència en els seus principals bastions. És a dir, per al cas català, les ciutats industrials del que aquí s’anomena la Gran Barcelona. Aquest treball no intenta negar la centralitat d’aquells espais en el canvi polític, sinó certificar que la seva influència va anar molt més enllà d’ells mateixos i que va arribar a indrets com Tarragona. Per tal d’explicar com les oportunitats polítiques generades a les àrees més mobilitzades eren utilitzades per l’antifranquisme tarragoní, s’han analitzat abastament les xarxes a través de les què els recursos simbòlics i organitzatius es transmetien des dels focus iniciadors de la protesta. Malgrat que la influència metropolitana és innegable, aquest treball no la considera l’últim factor del desenvolupament de l’oposició més enllà de la Gran Barcelona. En efecte, s’apunta que els moviments d’oposició es van desenvolupar segons les pròpies condicions existents a Tarragona, la qual cosa en determinaria la seva morfologia, composició social i model de protesta. De fet, aquelles condicions van sofrir una transformació radical durant els anys que comprèn aquest estudi degut a l’intens procés d’industrialització que es va viure a Tarragona. La destrucció de la pagesia per l’assentament de noves factories a les seves terres, la