Ars Sine Scientia Nihil Est Nous fonaments per a una vella praxi. Dibuixar l’arquitectura en arqueologia

L’arqueologia, com a disciplina científica, segueix aquesta llei immutable. És una obvietat dir que avui, en arqueologia, no es treballa igual que fa 100 anys. És obvi que ni es plantegen les mateixes problemàtiques i ni es tenen els mateixos fonaments epistemològics. Un arqueòleg d’inicis del segle XXI és radicalment diferent d’un de mitjans del segle XX. Es podria dir, de forma justificada, tempora mutantur, nos et mutamur in illis. Però dins d’aquest canvi constant ens trobem un fòssil. Un element que ha quedat estancat i que, substancialment, no ha canviat en res; ens referim al dibuix arqueològic arquitectònic. És una paradoxa. Un dels elements fonamentals de l’arqueologia, sobretot d’aquella vinculada a l’arquitectura antiga, ha estat aliè als canvis que han afectat a l’arqueologia. Així doncs, en arqueologia, un dibuixant del segle XXI es diferencia poc d’un d’inicis del segle XX. Cert que s’utilitzen nous instrumentals, però conceptualment es continua treballant igual. Pel que fa al dibuix arqueològic d’estructures hauríem d’inventar, doncs, una nova locució llatina: omnia mutantur, nos non et mutamur in illis. Hi ha un fet constatable, i és que la reflexió epistemològica del dibuix arqueològic és un tema que sempre s’ha posposat ad calendas graecas. Encara no hi ha una reflexió sobre el per què s’ha de dibuixar, sobre què és el dibuix arqueològic i quins són els seus objectius. I tampoc hi ha una clara idea de quins són els mecanismes expressius que permetin que el dibuix expressi el que ha d’expressar. Aquestes carències coincideixen, actualment, en un moment on la implementació de les noves tecnologies de Captura Massiva de Dades estan revolucionant tot allò vinculat a la documentació i representació gràfica. Per afrontar i intentar resoldre aquests reptes, la Tesi, en primer lloc, analitza la definició de dibuix arqueològic, per tal de poder establir així quins són els seus límits i termes en els quals s’ha de situar. Això enllaça, directament, amb els paràmetres de la representació gràfica en general. El dibuix arqueològic és, en primer lloc, dibuix, i no es pot reflexionar sobre ell sense determinar la natura intrínseca de la representació gràfica en general. I es dibuix en el sentit que és tant capaç de reproduir la realitat com, sobretot, analitzar-la, entendre-la i explicar-la. El tercer aspecte que analitza és la del paper i la capacitació del dibuixant, la persona encarregada de generar aquesta documentació gràfica; quina és la seva situ