El Valeri Màxim d’Antoni Canals: estudi i edició (llibres I-V)

Aquesta tesi doctoral conté l’única edició crítica fins ara realitzada dels llibres I-V del Valeri Màxim d’Antoni Canals, això és la traducció catalana dels Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim, que el dominic valencià ja tenia enllestida en 1395. La nostra edició té en compte els nou testimonis, tots ells manuscrits, que transmeten l’obra íntegrament o en la seva major part. A banda d’aquests còdexs, hi ha una altra còpia de la qual només s’han conservat sis folis, amb fragments del novè llibre. L’edició inclou un aparat de variants en el qual es reflecteixen les lliçons bandejades del text editat i un aparat de notes que analitza especialment les interpolacions introduïdes pel dominic en la traducció i la seva procedència. En aquest sentit, aquesta tesi aporta informació sobre una nova font, no localitzada anteriorment, el comentari medieval de Dionís de Borgo San Sepolcro. L’exposició d’aquest monjo agustinià no només fou emprada directament per Antoni Canals, sinó que també influí decisivament en el comentari d’un frare dominic anomenat Lucas. Tal com ha demostrat Gemma Avenoza en diversos estudis, aquesta darrera font també fou utilitzada al Valeri Màxim de Canals. Aquesta tesi doctoral també presenta per primera vegada un stemma codicum que estableix les relacions de parentiu entre els diversos testimonis manuscrits conservats, tots del final del s. XIV o del s. XV. Es tracta d’un stemma provisional en el sentit que només es fonamenta en la part que editem, és a dir, els primers cinc dels nou llibres que conformen el Valeri Màxim. Per altra banda, incloem també una descripció codicològica, no només de cada un d’aquests manuscrits sinó també d’uns folis solts conservats a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, que contenen fragments del llibre IX de la traducció de Canals, raó per la qual no han estat contemplats en l’edició ni en l’stemma. També s’ha descrit codicològicament el ms. 7540 de la Biblioteca Nacional de España, que transmet la còpia llatina dels Dicta i el comentari de Fr. Lucas que consultà el dominic valencià per realitzar la seva traducció. En molts casos, les lliçons d’aquestes fonts llatines han estat determinants per destriar en el text català les bones lliçons d’aquelles que són espúries. A banda de l’edició, la tesi inclou un estudi introductori en el qual s’analitzen alguns aspectes de la figura del dominic i de la seva obra, sobretot del Valeri Màxim. Tot fonamentant-nos en les aportacions d’altres estudiosos, també