Estudi del llenguatge en la producció teatral de Harold Pinter

L'objecte d'estudi d'aquesta tesi sorgeix de diverses consideracions. En primer lloc, si bé les referències a l'ús del llenguatge en les obres de H. Pinter són relativament abundoses en la critica corresponent, la major part se centren en el que s'anomena la textura del llenguatge. Això suposa deixar de banda l'estructura dels diàlegs i, per tant, passar per alt el tret distintiu de qualsevol text dramàtic: el seu caràcter interactiu. D'altra banda, aquesta no és una tendència exclusiva de la critica pinteriana. sinó que, en general, hi ha una manca d'estudis sobre l'estructura del diàleg dramàtic. En aquest marc, l'aportació principal de la tesi consisteix a proposar una via d'aproximació alternativa a la producció teatral pinteriana a partir de l'anàlisi detinguda de l'estructura dels seus diàlegs. L'objectiu fonamental de l'anàlisi consisteix a tractar de demostrar que la producció teatral de Pinter tematitza el llenguatge, tot entenent-lo com a mecanisme de poder, susceptible de ser utilitzat per tal de negociar rols i relacions, així com per construir versions de la realitat i mirar d'imposar-les als altres. Aquest objectiu s'assoleix mitjançant l'anàlisi detallada dels diàlegs de sis textos de Pinter provinents de diferents moments de la seva carrera: The Room (1957), The Birthday Party (1957), The Caretaker (1960), The Homecoming (1965), Old Times (1971) i Mountain Language (1988). Per delimitar encara més l'objecte d'estudi, la tesi parteix de les tres funcions del diàleg dramàtic que la semiologia contemporània considera bàsiques: la deictica, la referencial i la pragmàtica. La tercera, que és fonamental en qualsevol obra dramàtica ja que és responsable que el diàleg n'encarni l'acció, assoleix una prominència insòlita en la producció teatral de Pinter fins a principis dels anys 80, prominència que respon precisament a l'intent per part de l'autor de tematitzar una preocupació fonamental pel llenguatge com a mecanisme constructor de relacions i de realitats. En la tesi se suggereix que en l'obra dramàtica de Pinter fins a la dècada dels 80 es produeix un fenomen de desautomatització de la funció pragmàtica que la fa especialment tangible, la problematitza. També s'apunta que aquesta innovació formal és la principal causant de la idiosincràsia dels diàlegs pinterians i, també, allò que pot explicar bona part de la història de la recepció critica de la producció teatral de l'autor. És precisament per tal de respectar aquesta idiosincràsia i, alhora,