La dansa de les cèl·lules

Un punt. Una circumferència quasi perfecte al mig del no res. Una coordenada com a referència en un sistema de tres dimensions. Una esfera, i no una qualsevol... l’esfera Primordial. Sota una llum suau, la nostra esfera es revela translúcida i observem que esta plena d’una substancia molt semblant a un gel. Si seguim escodrinyant pacientment, veurem que aquest “gel” esta ple de components immersos en una activitat frenètica. De sobte, un calfred fa que la esfera es contragui en el seu interior i aparegui un línia que sembla el seu propi radi, que lentament segueix creixent fins a formar el diàmetre de la mateixa. Amb un moviment tan subtil com elegant, l’esfera primordial no només ha determinat les dues parts de les quals esta formada, sinó que s’ha dividit en dos. Meravellats per veure tan inesperat esdeveniment, trobarem que no es l’únic que veurem, sinó que és el primer, d’una llarga llista de divisions que experimentarà l’esfera primordial que estem observant. En durà a terme tantes, de fet, que perdrem el compte més enllà de la trentena divisió; on l’esfera prèvia quasi perfecte plena de gel, haurà donat pas a una altra plena de petites esferes molt similars a la original, en una sort de fractal o calidoscopi de si mateixa. Ara que el número d’esferes interiors es va incrementant, molt més enllà de les cent esferes, podrem apreciar l’extrema coordinació de totes les esferes interiors. No hi ha res a l’atzar, almenys en el camp visible. Els moviments són tan suaus com precisos, similars en gracia i bellesa a qualsevol dansa tradicional. Tant elegants, que es pot anomenar la Dansa de les Cèl·lules. És l’inici d’un nou organisme, el començament del desenvolupament embrionari.